Menu Close

Formalisme a 2046 de Wong Kar Wai.

Per definició, la ciència-ficció és irreconciliable amb el realisme, no perquè sigui incapaç de mostrar la realitat (com alguns suposen), sinó perquè només pot fer-ho mitjançant els recursos formals que conformen la producció artística. 

Així doncs, el formalisme en 2046 és aquell que es planteja a partir de l’experiència estètica, i només té cabuda en la nostra imaginació. Es serveix del llenguatge cinematogràfic per a expressar idees abstractes, és a dir, per a aconseguir la seva representació en imatges (el passat, l’amor, la por al dolor i el rebuig, són tots elements que no es poden representar si no és mitjançant un procés).

Podríem relacionar el film amb Hugo Münsterberg (un dels pares de la teoria formalista), que comprèn que el sentit cinematogràfic es desenvolupa en la ment de l’espectador i que implica l’adopció de certs elements que aquest ofereix en conjunció amb les experiències i condicions culturals prèvies del mateix espectador. O Balázs, amb el seu interès pels primers plans, els enquadraments expressius (l’ús de la imatge sempre per sobre de la textualitat el converteixen en un exemple d’aquest cinema que no treballa la realitat sinó la matèria cinematogràfica) i la seva concepció del cinema com una fuita a la rutina (independentment del que es pretengui retratar), és un altre teòric que probablement s’hagués quedat aclaparat davant el desplegament de magnificència de 2046.

Com diu Jameson:

‘La producció cultural ha estat portada a l’interior de la ment, dins del subjecte monàdic: aquest ja no pot mirar directament amb els seus propis ulls el món real a la recerca del referent sinó que, com en la caverna de Plató, ha de dibuixar les seves imatges mentals del món sobre les parets que el confinen. Si queda aquí algun realisme, és el ‘realisme’ sorgit de la commoció produïda en captar aquest confinament i comprendre que, per les raons singulars que fossin, semblem condemnats a buscar el passat històric a través de les nostres pròpies imatges i estereotips populars del passat, que en si mateix queda per sempre fora del nostre abast.’

En aquesta pel·lícula trobem un personatge que vaga entre els confins de la seva pròpia experiència buscant reviure-la assedegadament, condemnat a la mateixa situació una vegada i una altra (en el lloc on res canvia mai) no perquè la idealitza, sinó perquè dóna voltes sobre la seva pròpia caverna; més aviat l’analitza i estudia pam a pam i l’alberga en la seva pròpia ment per a poder filar-la en una línia d’esdeveniments que tingui algun sentit per a ell. El referent, com diu Jameson, com ens mostra Wong Kar Wai al principi en parlar de l’amor perdut del protagonista, se’ns escapa per moltes raons (potser per una mescla de covardia i poca perseverança, com sembla suggerir el cineasta hongkonés), però en emprar l’art com a imatge exterior d’un mateix i la seva societat, en representar-ho, ens acostem una mica més a on resideix, almenys psicològicament, la nostra pròpia definició de la realitat.

Related Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre protección de datos Ver más

  • Responsable A Contraplano.
  • Finalidad  Moderar los comentarios. Responder las consultas.
  • Legitimación Tu consentimiento.
  • Destinatarios  Lucusvirtual.
  • Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos.

error: Contingut protegit | Contenido protegido | Content is protected
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, aceptas el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Ver
Privacidad